Drets Laborals, signatura encara pendent
Als anys 30 els treballadors de FHASA ja faltaven de drets laborals i molts es van afiliar a la CGT o sindicats anarquistes catalans.
Si als anys 60 i 50 el país mancava de lleis que protegissin els treballadors, als anys 70 i 80 la situació no era millor. Certament, ja s’havia aprovat la Llei de la CASS (Caixa de Seguretat Social Andorrana), però el país mancava i molt de drets laborals. El patronat seguia recusant-se a tenir en consideració el seu personal. Se seguien fent diferències entre andorrans i no andorrans. L’immigrant seguia considerant-se com un ciutadà de segona. Era habitual sentir de la boca d’un immigrant que « les lleis eren a favor dels andorrans com si els de fora fóssim menys ». Els andorrans seguien rebent un tracte de favor. El patronat era capaç de pagar més als seus treballadors si aquests no s’asseguraven. La llei de la CASS es va implantar amb una forta polèmica al país, perquè el decret dels delegats permanents dels coprínceps no va defugir d’histèria i polèmiques. Es feia treballar encara gent als 71 anys. « Aquest reglament era llei i evitava que hi hagués abusos, que t’acomiadessin sense motiu, fixava indemnitzacions i donava dret a vacances. Era un bon text que satisfeia els treballadors », assegura Simó Duró, conseller general de l’època, i continua « els que no estaven contents eren els amos, perquè posava més obligacions a la patronal que al treballador ».
Com als anys 60 i 50 el dret sindical encara era vist com el diable amb banyes. Els treballadors no podien exigir augments de salari, no es podien defensar legalment de l’abús patronal i encara menys afiliar-se a un sindicat. La situació era tan dramàtica que existien fins i tot sindicats encoberts. A principi dels anys setanta residents que havien arribat al país com a exiliats de la guerra civil espanyola es van començar a mobilitzar. La majoria tenien vincles amb moviments i partits espanyols d’esquerres, com el PSUC, i van impulsar la creació de dues entitats: l’Associació de Residents i el Centre Cultural. “No es volia molestar els andorrans, aquí es funcionava per usos i costums, i per tant és cert que hi havia certa por a ser expulsats”, recorda el secretari general del Sindicat Andorrà de Treballadors (SAT), Guillem Fornieles, que hi afegeix que arran d’aquests moviments, es va començar a plantejar “que a més d’immigrants, eren treballadors i que aquí les condicions no eren les més idònies”. Així, l’Associació de Residents es va erigir com un interlocutor amb les autoritats espanyoles, a qui, a partir del 1975, “es demanava que cuidessin dels immigrants i els defensessin dels abusos”. El procés per arribar a constituir el sindicat va ser llarg. A principi dels vuitanta va entrar a les entitats una fornada de joves, com Antoni Roig, que van agafar el relleu dels seus predecessors. I a final d’aquesta dècada és quan va començar a agafar forma el sindicat. El 1987 es van fer a la Seu d’Urgell unes jornades de treballadors estrangers a Andorra i l’any següent, en el segon congrés, “es va començar a parlar de la necessitat d’un sindicat”. I així també es van iniciar “reunions clandestines” al país. El 1989 es va celebrar el primer 1 de maig en un restaurant. “No sabíem quina seria la reacció dels andorrans perquè els sindicats eren il·legals.” El veguer hi va fer anar policia per evitar incidents, però la jornada va transcórrer amb normalitat. El 8 de març del 1990 es va fer el congrés constituent del SAT. Gràcies a la constitució del 1993 es va poder finalment començar a operar canvis quant a drets laborals atès que el primer Consell General post-constitucional va poder aprovar el Codi de Relacions Laborals. El text encara té mancances i avui són força preocupants per l’escenari socio-polític de l’entorn, però per aquella època van fer un gran avanç.
Així en l’actualitat la qüestió de la immigració i dels drets laborals segueix estant en el focus d’atenció. El llarg temps per poder gaudir de la nacionalitat andorrana, les poques garanties legals que existeix al país per tal de protegir el treballador de l’abús patronal i la manca d’un sindicat que tingui realment capacitat en el marc legal per moure’s fa d’Andorra un dels països més hostils per treballar. Per exemple a Andorra no cal tenir un contracte per escrit per poder treballar i l’any 2014 el dret a vaga encara no estava regulat i l’ONU va haver d’avisar el govern del país en relació a aquest aspecte. Els sindicats argumenten que el codi laboral no dóna garantia al treballador de no tenir represàlies empresarials posteriors al seu dret a vaga. A més, al país el dia del treballador i el dia de la constitució es treballa. Segueix doncs sent un repte per als polítics andorrans del segle XXI millorar aquesta situació. Faltaria, però, que hi hagi també voluntat política. Prova d’això les reiterades demandes de regulació del dret a vaga. I també la retallada en la seguretat social pública que va realitzar el govern el 2014. La ministra de Benestar i Salut es va negar a qualificar les retallades pel que són, retallades. De fet, aquestes retallades i les sumades al sector públic van fer que els sindicats del sector públic haguessin previst manifestar-se de nit. Era un clar signe de protesta, atès que no es pot fer vaga perquè durant el dia s’ha de treballar obligatòriament, doncs es va voler fer-la de nit. El cap de Govern Antoni Martí va advertir que « s’havien de respectar les llibertats » dels que no volguessin fer vaga. Però en un comunicat fet públic pel sindicat de treballadors de justícia es feia saber que s’havia interposat una queixa contra el Govern i el Consell General per haver vulnerat el « dret fonamental a llibertat sindical » en el marc de la « reforma » de les pensions públiques.