HISTORIA

Les vagues de FHASA
Moviment obrer
La història del sindicalisme a Andorra comença per la construcció de FHASA a principis de segle XX. La construcció de la central hidroelèctrica necessitava una massa important de treballadors. L’empresa va contractar més de dos mil obrers. El Consell General, per tal de garantir l’estabilitat econòmica de les cases del país, va voler que l’empresa contractés preferentment andorrans. En aquell moment Andorra seguia vivint sota el model d’economia anterior al segle XIX. La industrialització va arruïnar l’economia andorrana. La cerca d’una alternativa que fes rebifar l’economia va portar a revoltes (1881). Les institucions estaven estancades en el sistema de pubillatge. La revolució del 1881 va ser el punt de partida per canviar aquest sistema. Però arribats al segle XX, l’avenç fet encara era insuficient. El Consell General (parlament andorrà) de l’època compartia el legislatiu i l’executiu. Des de la revolució del 1881 que els seients eren ocupats per pràcticament la mateixa gent. És precisament aquesta gent la que demana a FHASA de contractar prioritàriament andorrans. D’una banda es volia satisfer el sistema establert i de l’altra sortir les famílies de la crisi, ja que al cap i a la fi FHASA va ser creada per això. Però al final, bona part la mà d’obra seria espanyola, francesa, catalana o gallega. La majoria dels càrrecs tècnics, per contra, eren suïssos. Alguns van acabar per quedar-se al país, d’altres van marxar. Aquesta arribada en massa va fer necessària la creació d’un cos de policia l’any 1931, aleshores anomenat Servei d’Ordre. El Consell General volia mantenir tothom a l’ordre i havia creat el Servei d’Ordre per utilitzar-lo quan considerés que era necessari. El mateix any de creació del cos policial, el Consell General va promulgar un edicte segons el qual els cònsols de cada parròquia havien d’establir un registre on s’hi havien d’inscriure els estrangers. És el primer intent de regular la immigració que arribava al país. Però fora d’Andorra la situació era molt diferent. Tant a Catalunya com a França el Moviment obrer havia irromput en el panorama polític. La situació de pobresa, de manca de condicions de treball i d’abús per part del patronal va fer que la classe mitjana es revoltés creant els primers sindicats.

Antic edifici de FHASA, avui transformat en el Museu de l’Electricitat.
A Andorra, els obrers de la central pertanyien en la seva majoria a la Confederació Regional del Treball catalana, una filial de la CNT (el sindicat anarquista) i això consistia un perill per als “capgrossos” que seien al Consell General. No acceptaven que un estranger tingués drets laborals i no compartien totalment les idees d’Unió Andorrana (el primer partit d’Andorra que donava suport al sufragi universal masculí, a una educació en català i a drets laborals dignes), que els obrers sí que compartien. A més, a mesura que entrava immigració al país, aquesta esdevenia majoritària. El Consell General tenia aquella por infundada a la diferència, al fet que li prenguessin el país. Era lògic que ben aviat tant els joves del país com els immigrants reclamarien drets. Cal dir que les condicions de treball dels obrers de FHASA no eren gens bones. No hi havia cap marc legislatiu que els protegís de l’abús patronal. Se’ls augmentava les hores de treball sense consens ni acord. Els patrons de la construcció no tenien en compte la necessitat de descans dels treballadors, ni la necessitat de rebre un salari digne que els permetés viure. Les condicions de treball eren pèssimes i no existia cap organisme, sindicat o inspecció, que els ajudés a defensar-se. Per donar exemples, un obrer guanyava 1,30 pessetes hora i un contramestre en guanyava 15. La situació es va anar agreujant fins que el 1931 va esclatar la primera vaga dels treballadors de FHASA. A aquesta s’hi va afegir la de l’abril fins a juliol del 1932 i la de l’agost fins al setembre del 1933. La raó de la protesta dels obrers era doncs un cúmul de greuges laborals que van esclatar amb la retallada de salaris i l’augment d’hores de treball. I com si la vaga no fos prou, un grup de joves andorrans favorables a Unió Andorrana es va revoltar pel sufragi universal masculí al mateix temps que la vaga obrera. El Consell General va reaccionar-hi castigant-los i reprimint-los. Va utilitzar el cos policial, que de fet també va ser creat per això mateix, per arrestar i expulsar tot aquell que es manifestés.

Segons publicava la revista Andorra Agrícola, un altre dels diferents periòdics que s’aniran creant al llarg del segle XX, els obrers de FHASA van celebrar un míting l’any 1933 amb “caràcter especial”. S’oposaven “rotundament a les autoritats” del país, és a dir, al Consell General. L’article segueix, “en vista d’aquest acte de rebel·lia, l’hbl. Batlle Anton Tomàs, secundat pel cap de la Policia”, “després d’haver mobilitzat tres-cents homes armats”, “expulsaren del país tots els capitostos del citat moviment”, és a dir, els obrers responsables de la vaga. Segons relata l’article els van expulsar del país i amenaçar de no tornar-hi més mai sota pena de “ser entregats com a presoners a les autoritats franceses”. I és que el Consell General enviava una carta al copríncep francès, sempre remarcant les bones voluntats i pacifisme del parlament andorrà, quan algú s’oposava a les seves ordres. Així el copríncep desplaçava gendarmes seus al país. La qüestió, però, no va acabar així. El Sindicat de Barcelona es va desplaçar, segons relata Andorra Agrícola, per desblocar la situació. Però les “autoritats”, en coherència amb la seva actitud, van “denegar l’entrada a territori andorrà”, “es muntà una guàrdia civil a la frontera”, “per tal d’evitar el retorn dels pertorbadors expulsats”. La revolta obrera va tenir fins i tot repercussió a l’exterior, ja que el periòdic català La Vanguardia en va informar dels esdeveniments.

Lluita pel sufragi universal masculí i drets laborals
Tres motius van portar a la Revolució del 1933. Primerament la pressió del jovent andorrà perquè s’establís el sufragi universal masculí. Segon, perquè el Consell General es comportava com a institució independent i representativa dels andorrans i això no agradava als coprínceps. Dit altrament, el parlament es comportava com si fos el govern d’un país independent que representa una nació i que actua en coherència als interessos d’aquesta, sense demanar permís a ningú, llevat de la nació mateixa. L’estat francès, que considerava Andorra un protectorat, i el bisbe mateix, que seguia percebent els andorrans com a súbdits seus, no acceptaven que el Consell General es comportés així. I finalment, els drets laborals. Les condicions de treball eren duríssimes i els treballadors de FHASA es van haver d’unir als sindicats anarquistes catalans per defensar-se. Els tres punts van anar agreujant-se a mesura que anaven transcorren els anys 1920 i 1930 fins que van esclatar l’any 1933 en una revolució. Però per entendre millor aquesta revolució és necessari repassar l’escalada de tensió entre coprínceps i Consell General:[1][2]
el parlament va atorgar la concessió a una agència estrangera d’apostes perquè apostés amb curses cavalls a canvi d’un pagament anual. L’objectiu era construir un hospital, una residència per als padrins del país, uns balnearis,… Els delegats permanents dels coprínceps van anul·lar la decisió presa pel parlament,
influenciada pel bisbe, Espanya va implantar les primeres escoles laiques. La instrucció pública era una competència del parlament, per tant, va demanar subvenció a Espanya, a part de voler que els metres se sotmetessin al seu reglament. El bisbe no ho va acceptar i s’hi va negar perquè volia controlar-les,
el parlament va nomenar un delegat, Andreu Massó i López, proper al govern republicà espanyol perquè actués com a intermediari entre el parlament i el govern. Però aquesta funció li pertocava al bisbe, aquest no hi va estar d’acord,
el repartiment de correus entre Espanya i França no és ben rebut pel parlament, el qual va demanar l’ingrés del país com a membre autònom a l’organisme internacional corresponent, sense consultar els coprínceps, el parlament es va negar a reconèixer el nomenament del notari episcopal, el parlament va encarregar a una comissió l’estudi per un registre civil al principat, prerrogativa que pertanyia als recots de cada parròquia, que estaven sota l’ordre del bisbe,
una comissió del parlament va presentar l’any 1933 al delegat permanent francès una súplica amb 240 firmes perquè s’establís el sufragi universal masculí. El delegat permanent es va mostrar favorable però volia que es fes una consulta prèvia a tots els comuns. El parlament va actuar prescindint del bisbe,
el parlament va acordar fer elaborar el 1933 una Constitució per al país, el bisbe no hi va acordar.
Un cop repassats els punts successius que engendren l’escala de tensió, centrem-nos en l’esclat. L’abril del 1933 un grup d’uns 80 “joves andorrans”, que es van autoanomenar així perquè no gaudien de dret a vot, el que fa suposar que eren o fills d’immigrants o immigrants amb força temps al país que ja es consideraven andorrans, van entrar a la Casa de la Vall, van tancar les portes i exigir al Consell General que promulgués un decret que atorgués el sufragi universal masculí. Pressionat, el Consell General cedeix a les exigències el 5 d’abril del 1933. Aquest col·lectiu de joves, de fet, va escriure un manifest en el qual es pot entendre les seves reclames. S’hi sol·licitava una “Constitució democràtica” en què es delimités els deures i obligacions dels coprínceps i els drets del “poble andorrà”. Volien “llibertat de consciència, pensament i paraula”, “garantia dels drets individuals i col·lectius”, la majoria d’edat als 23 anys apel·lant que a França s’era major i elector als 21. Així mateix exigien el sufragi universal masculí, la “proclamació dels candidats” a les eleccions “15 dies abans” dels comicis. Creien que calia “desenvolupar i protegir el turisme”, “ensenyament en llengua catalana” això sí “sense” vetar “qualsevol altra llengua” (el dictador Primo de Rivera va intentar prohibir el català a les escoles en un intent més d’ingerència per part d’Espanya). En aquest sentit, volien “ensenyament de la noia” i finalment, unint-se a les reclamacions dels obrers de FHASA, una “reglamentació del treball i fent possible que l’obrer guanyi un sou adequat a les necessitats de la vida”.

El parlament va cedir només al sufragi universal masculí. Però ja va ser el suficient perquè intervinguessin els coprínceps. A França era Raymon Poincaré qui governava i el seu govern no era gaire amant dels sindicats que, com el Consell General, reprimia ajudant-se de la policia. Primerament, el que no acceptaven els coprínceps és que el Consell General, recordem-ho pressionat pel poble, acceptés l’aprovació de lleis sindicals com si fos ell qui governava. Segon, conscients que el Moviment Obrer no es podia aturar, havien de permetre el sufragi universal masuclí. Però només per contra-dir el Consell General, és a dir, l’expressió del poble andorrà, van decidir actuar per la força. Així el Tribunal de Corts, monopolitzat des del medieval pels coprínceps, va dictar una sentència per la qual destituïa el Consell General i excloïa els síndics de tot càrrec públic per un període d’un any. Els delegats permanents dels coprínceps, del seu costat, van acordar un cop destituït el Consell General, mitjançant el decret del 17 de juliol de 1933, modificar el sistema electoral per atorgar el sufragi universal masculí, formar un Consell Provisional, constituït per membres nomenats per les dues delegacions dels coprínceps respectius i fer públiques les reunions del Consell General. Però els membres del Consell General destituït no van acatar la sentència del Tribunal de Corts i va demanar a les autoritats comunals que obeïssin només als ordres del Consell General destituït. Com a conseqüent, el 29 de juliol s’organitza una Assemblea Magna (assemblea popular) en la qual es va acordar que la destitució organitzada pels coprínceps era il·legal, que no s’acatarien els ordres dels coprínceps i que s’havien d’organitzar noves eleccions mitjançant el sistema de sufragi universal masculí. Els membres del Consell Provisional van decidir voluntàriament negar-se a assumir el càrrec que les delegacions dels coprínceps els van oferir.

Davant d’aquesta actitud de desobediència civil, els coprínceps van trencar definitivament les relacions amb les autoritats del país. Actuant conjuntament, els coprínceps decideixen prendre tres decisions amb repercussions d’alt voltatge. En primer lloc, els coprínceps pretenien privar de recursos econòmics els rebels, per tal de sancionar-los econòmicament. Així doncs nomenen un comissari extraordinari, amb plens poders, que havia d’imperi que els membres del Consell destituït tinguessin accés al compte del Banc Fornesa de la Seu d’Urgell. També havia de coordinar totes les seves accions, sufocant així la revolta. En segon lloc, calia una mesura militar. Els coprínceps van ordenar el 18 d’agost del 1933 l’entrada al país d’un destacament d’uns 50 gendarmes francesos sota la direcció del comandant René Baulard per fer complir els ordres dels coprínceps. Aquest senyor va acabar per guanyar-se una mala fama al país de caràcter important. I en tercer lloc, van establir una nova data perquè se celebressin noves eleccions al 31 d’agost. La convocatòria autoritzava tots els homes de més de 25 anys a participar-hi. Les dones no han aconseguit votar al país fins al 1970. Considerant que aquestes mesures van totalment en contra del principi legítim i irrenunciable, volgut pel president dels Estats Units, Woodrow Wilson, en els seus 14 punts que França mateixa va acceptar i ratificar mitjançant el Tractat de Pau del 1919, que no és altre que el “dret a autodeterminació” i “no intervencidó en els afers interns de cada estat-nació”, el Consell General es va queixar i denunciar la situació davant de la Societat de Nacions. Monopolitzada ja pels grans imperis, França o Regne Unit, l’organisme no va intervenir precisament al·legant que es tractava d’un assumpte intern del país. De fet, els andorrans van voler que Andorra hi fos membre de ple dret i com a estat-nació independent. Però totes les sol·licituds van ser rebutjades. No cal esmentar que França hi tenia alguna cosa a veure.

Les eleccions van desenvolupar-se d’una manera normal i amb un parlament heterogeni però globalment contrari a l’actuació del Consell General destituït. Les tropes de la gendarmeria van quedar-se a Andorra amb l’excusa que havien de garantir que les eleccions transcorreguessin amb tota normalitat. Però, la verdadera raó era per sufocar la vaga de treballadors de FHASA del dia 26 d’agost del mateix any. Els mateixos treballadors van qualificar aquesta actuació per la força com “l’expedició punitiva” i així de fet ha quedat en la història del país. En un comunicat fet públic l’any 2014, el govern d’Andorra assegurava que l’Arxiu Nacional havia recuperat imatges dels anys trenta en què es pot veure com els gendarmes havien abatut un home. El comunicat confirma doncs les verdaderes intencions de la intervenció dels gendarmes. Amb tot, es va acabar la Revolució del 1933, es va aconseguir el sufragi universal masculí, no les reformes laborals volgudes, però sí que es van normalitzar les relacions entre parlament i coprínceps.

L’Andorra dels 50 i 60
El món del final de la Segona Guerra Mundial no té res a veure amb l’anterior. Europa, i de retruc la resta del globus, assisteixen progressivament a un escenari bipolar. D’una banda està l’Europa capitalista amb el suport dels americans. De l’altra està l’Europa comunista amb el suport de l’URSS.[5] Andorra per la seva situació geogràfica va quedar dins del bloc capitalista i, per tant, el país va viure les transformacions pròpies d’una societat que camina vers el capitalisme i la posterior globalització. La guerra va engendrar la prohibició de fites democràtiques abans aconseguides com a conseqüència del gir a la dreta a Europa. Així el sufragi universal masculí va ser prohibit pel veguer francès l’any 1941 mitjançant un decret. Els 50 i els 60 es transformen doncs en els anys de la lluita per recuperar aquests drets, per tenir drets laborals, però també en el segle del « turisme de massa ». Si per als Estats Units els anys 50 i 60 són els anys del « somni americà », per Andorra els anys 50 i 60 també són els anys del « somni andorrà ». Es podria dir que el país va passar en l’espai de 30 anys a una economia preindustrial a una de postindustrial. Si quan es va reunificar Alemanya es va parlar del « miracle alemany » no és gens exagerat qualificar la situació d’Andorra com a « miracle andorrà ». A partir d’aleshores el país ha anat evolucionat al ritme del món, mai en paral·lel o en diferit com sí que passava abans. Tant és així que Andorra ha assolit un PIB per càpita i una esperança de vida superior als països més estàndards de l’economia actual.

La Seguretat Social Andorrana[modifica]
Deia el filòsof francès Ernest Renan que què és la nació italiana i alemanya sinó una barreja de tots. I certament els països es construeixen amb immigrants. Andorra no defuig a aquesta regla. La mà d’obra va ser la primera demanda del sector privat quan es va donar el boom econòmic i aquesta va respondre. L’allau d’immigrants va ser espectacular, el país va passar de 5000 habitants a més 60 000 en l’espai d’un escassos anys. La població de nacionalitat andorrana va passar de representar el 70% de la població a ser-ne només el 30%. França, per exemple, un país que sempre s’ha qualificat tradicionalment com un país acollidor d’immigració no arriba ni ha arribat mai a aquestes xifres (el percentatge d’immigrants a França és del 15% el 2014). Aquests percentatges només són assolits per petits països com Mònaco, San Marino o Liechtenstein. El Luxemburg per exemple tenia un 45,3% de població immigrant l’any 2014. És evident doncs que Andorra és verdaderament un país d’acollida, però també és evident que algú havia de gestionar aquests nouvinguts. L’administració es va mostrar molt reaccionària en un primer moment davant l’onada immigrant.