Aquest és el país que volem? Un país que no pot i no vol treballar per la seva gent, un país on els interessos privats passin per sobre de l’interès públic

Gabriel Ubach, secretari general de la Unió Sindical d’Andor­ra (USdA), es va mostrar “totalment contrari” a la mesura que proposa la CEA per a equiparar l’aportació que fan empresaris i treballadors en matèria de cotitzacions per a la jubilació. Ubach, en declaracions a aquest diari, va denunciar que “els empresaris s’aprofiten de la bossa que els treballadors han fet des de l’inici de la CASS”. Ubach fa referència a la proposta que va llençar Francesc Zamora, representant dels empresaris al consell de la CASS, juntament amb altres mesures per tal de “fer sostenible la Seguretat Social”, segons Zamora. “Si els empresaris volen cotitzar el mateix que els treballadors, que paguin la part proporcional del que els tocava pagar des d’un inici”, va plantejar el secretari general de l’USdA, que recorda que els treballadors han estat obligats a pagar “des del primer dia”, mentre que els empresaris “ho han estat des de fa pocs anys”. Ubach va posar de manifest la situació en matèria de cotització en altres països. “Els patrons d’arreu del món paguen més que els treballadors”, tot recordant que “els empleats paguen un terç del que paga l’empresari”. “Mai no es pot igualar el que aporta el treballador amb la quantitat que paga l’empresari”, va demanar Ubach, que assegura que, en cas que les mesures es duguin a terme, “Andorra seria l’únic país en el qual passaria això”, quelcom que descriu com “un atracament a mà armada”.

El país que no volem
Gabriel Ubach Aquest és el país que volem? Un país que no pot i no vol treballar per la seva gent, un país on els interessos privats passin per sobre de l’interès públic, un país on els seus avis hagin de marxar sota la impossibilitat de poder pagar els preus dels lloguers que se’ls imposen, que amb les misèries de pensions no poden tenir la mínima esperança d’arribar a final de mes, on els joves no poden emancipar-se amb uns salaris inadaptats al nivell de vida existent. Un país on poder comprar o llogar un habitatge digne es converteix en una quimera, on si tens la desgràcia de caure malalt se’t considera gairebé com un delinqüent i ets mereixedor d’una condemna sota arrest domiciliari de nou a una del migdia i de tres a cinc, totalment vergonyós. Amb unes polítiques que avalen l’avortament sempre que es faci fora de les nostres fronteres. Un país on el sou mínim és de 1.000 euros, el mitjà de 1.900 euros i la majoria dels pisos de nova construcció superen els 300.000 euros (d’alt estànding, és a dir, amb parquet). Quina família del país podrà comprar aquests pisos, i als que els comprin, a quin preu els llogaran, on són els pisos de protecció oficial pensats per a la gent del país, de veritat volem vendre tots els pisos de les torres d’Escaldes i els de davant de la nova Batllia als especuladors i fons voltors estrangers, sense pensar en les famílies de treballadors que han fet pujar aquest país, aquesta és l’Andor­ra que volem? Això és l’únic que sabem fer, aquesta és l’Andorra sostenible, sostenible per a qui, per als especuladors, per a tots aquells que vénen a aprofitar-se del país en detriment de la gent de casa. Cal que tots plegats fem una reflexió, començant per la nostra classe política, per saber quina Andorra volem. És l’hora que la política estigui al servei del poble i no el poble al servei del polític. Si no som capaços de revertir la situació Andorra està perduda i no ens servirà de res el virtus unita fortior.